L'Uomo e il Mare
Charles Baudelaire
Sempre il mare, uomo libero,
amerai!
Perché il
mare è il tuo specchio; tu contempli
nell'infinito svolgersi dell'onda
l'anima tua, e un abisso è il
tuo spirito
non meno amaro. Godi nel
tuffarti
in seno alla tua immagine;
l'abbracci
con gli occhi e con le
braccia, e a volte il cuore
si distrae dal suo suono al
suon di questo
selvaggio ed indomabile
lamento.
Discreti e tenebrosi ambedue
siete:
uomo, nessuno ha mai sondato
il fondo
dei tuoi abissi; nessuno ha
conosciuto,
mare, le tue più intime
ricchezze,
tanto gelosi siete d'ogni
vostro
segreto. Ma da secoli infiniti
senza rimorso né pietà lottate
fra voi, talmente grande è il
vostro amore
per la strage e la morte, o
lottatori
eterni, o implacabili
fratelli! |
L’HOME I LA MAR
Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!
Espill de la teva ànima, l’hi veus emmirallada
en l’infinit vaivé d’onada rera onada,
i tu ja ets un abisme més amargant encar.
Et plau de subjergir-te dins de la teva imatge;
l’estrenys amb ulls i braços, però el cor es distreu
d’escoltar adés i ara la seva pròpia veu
en el brum d’aquest plany indomable i salvatge.
Tots dos sou tenebrosos i tots dos sou discrets:
home, als teus gorgs immensos no arribà mai cap sonda,
oh mar, és insabuda ta riquesa més fonda,
tan gelosos com sou de preservar els secrets!
I tanmateix, després de segles innombrables,
heu seguit barallant-vos, cruels, a dret i a tort,
de tant com estimeu el carnatge i la mort,
oh lluitadors eterns, oh germans implacables!
(Versió de Xavier Benguerel) |